Primeres impressions.

Després d’un vol de 13 hores, arribo al caos. Un cop aconsegueixo sortir del aeroport, amb una bossa mes gran que jo, i mil coses mes, m’esperen uns quants homes molt amables dient que em porten on vulgui. Per “assegurar” que no em portaran a un descampat li pregunto a una noia si aquells són els famosos remises.
Després d’un cigarret molt esperat, decideixo endinsar-me a l’estafa de 40 euros en un cotxe normal, amb rosari inclòs, del qual no les tenia totes. La meva poca consciència m’anava dient que ja m’espavilaria si no sortia bé.

Aconseguint arribar al punt desitjat, del qual, per la meva poca organització no tenia l’adreça concreta, baixo d’aquell cotxe. El viatge ha estat agradable, no se si hagués hagut d’acceptar la invitació del taxista per prendre un cafè, però no ho he fet.

Arribo a l’hostal, i em confirmen que l’habitació estarà llesta al cap de 2.30h.
M’hauré de començar a acostumar als horaris sud-americans.

Deixo quasi be tot el que porto, i cansada, amb ganes boges d’agafar un llit, em dirigeixo a la Plaza de Mayo, per canviar diners. Descobreixo carrers destrossats amb edificis fascinants però poc cuidats. I inevitablement em pregunto si això serà la tònica de la ciutat, sense decidir encara si vull o no que sigui així.
Arribo a la Casa Rosada i sí, realment és igual que a les fotos.

Després de dir-me al banc que no puc canviar els diners per un problema que encara no he entès, arribo a una “casa de cambio”, en la qual el canvi resulta ser més alt. He tingut sort! Espero, això sí, que aquesta sigui la tònica del viatge.

Esmorzo unes delicioses media-lunas, i passejo. Simplement això. Sense cap destí, ni pressa, ni objectiu....això sí; amb moltes sensacions que no se encara com s’assimilen.

Vaig a buscar el llit tant desitjat, i després d’una horeta mes, aconsegueixo tenir totes les meves coses juntes, en un minúscul espai. Col·loco el sac a sobre el llit, i totalment bloquejada, me’l miro una bona estona, pensant que estic a Buenos aires i que encara no m’ho crec. Dormo unes tres horetes.
En algun moment se’m passa pel cap la idea absurda de quedar-me allà, sota aquell sac amagada, i no moure’m, per veure i descobrir que estic a casa, que tot era un somni...

Dutxa, explosió de tota l’emoció continguda, i amb força, cap al centre.

Demà m’espera un dia una mica més social, ja que els meus “amics” argentins, coneguts a Barcelona, donen senyals de vida.

Relaxada de nou, pensant que aquesta serà una nit tranquil·la, em quedo a l’hostal rondant. El simple fer de demanar un cendrer, es converteix amb la invitació a sortir de festa. M’apunto sense pensar-m’ho.

Fins aquí el dia d’avui!

En resum: INTENS