Més de tot

Començant a viatjar.
Des de Buenos aires, surt un cotxe amb 4 nois, els quals feien 1050 km per veure un partit de futbol, i una noia una mica espantada davant de tant mascle; amb ganes de veure món.

Arribem a Mendoza a les 6 del matí i aconseguim que no ens cobrin aquella "nit-matí" i caiem al llit despres de deu hores amb la mateixa posició. 3 hores de son cap a rreglar-se i dutxar-se per disfrutar d'un bon "Asado" a l'estil portenyo (amb carbó i no amb llenya).
Després d'arribar a la conclusió que els argentins són pitjors que els italians i que per ells qualsevol noia es converteix en objecte sexual i baldufa i que a sobre n'esperen una resposta agradable ( segurament aquest no es el meu fort), decideixo unirme a ells i a no fer-ne gaire cas.

Altre cop tots al cotxe, i cap a un poble fantasme envoltat d'un llac turquesa que em corrobora que havia d'anar-hi.
Dinem una deliciosa carn feta d'una manera incomprensible. Els mascles del grup comencen a portar un nivell d'alcohol prou considerable com per fer-me tornar a sentir incòmode.

Sola de nou. Per fi. Ells al futbol i jo al carrer.
Emocions a flor de pell, segueix sent una tònica del viatge.

Despres de una tarda de soletat desitjada i de refer-me del masclisme excessiu que sense adonar-me acabo de viure, ens conectem al món virtual de la ciutat, i ens trobem amb una noia que ens invita a casa seva a menjar pizzes.
L'esperança d'una figura femenina en el grup, fa que ni em pensi que aquella és la millor opció per passar la nit Mendozina.

El rumb de la nit canvia per complert, juntament amb el to de les converses masculines.
Riures, converses, vides i persones completament diferents..fan que l'atzar em porti a tenir un llit disponible la nit següent a casa la noia, obviament sense homes.

Nou dia, diferent, un lloc càlid, amb vida...Menjar català que no falti i converses femenines fins a altes hores de la matinada.
Feliç de nou.

Durant el descobriment de la ciutat, no molt impactant, juntament amb la lectura de la guia, me n'adono que la gràcia d'aquesta és el paisatge dels pobles fantasmes del voltant i la impactant muntanya Aconcahua a pocs kms.

Decideixo fer una ruta organitzada per tots aquests pobles i muntanyes. Extranya. No ho havia fet mai, fins i tot ho trobo ridícul al moment de pagar els pocs pesos argentints a sobre el mostrador d'una agència de turistes. Potser és això el que necessito; sentir-me turista.

No tinc paraules. Energia, llibertat, neu, muntanyes escarpades, vermelles diferents, fred, posar els peus a 3150 mts d'alçada....
Ha valgut la pena.

Conclusió: tot canvia en qüestió de segons.